Errare humanum est.

No vos passa a vosaltres que, de vegades i sense cap raó que ho justifique, les coses comencen a tòrcer-se fins arribar a un punt en el que sembla que vas a tornar-te boig? I que quan observes vindre el problema de lluny i tractes de buscar la solució per aplicar-la, en lloc de millorar les coses encara les veus empitjorar?

Curiós destí que, de tant en tant, alça el seu braç amenaçador per fer-nos recordar que vivim al món terrenal, que crida alt per fer-se sentir, i que ens pega una bescollada ben forta que ens deixa aturdits.

Tractem de ser raonables i pensem que, aplicant el sentit comú, tot ha d'eixir bé. Ens convencem a nosaltres mateixa de que no hi ha circumstància, per complexa que siga, que no pugam resoldre. I així i tot, davant del trencaclosques de la vida, ens n'adonem que ens falten peces per encaixar.

Vivim a un tauler d'escacs on, per ben enrocat que et trobes, sempre pot arribar una peça amenaçadora que trenca amb els bons propòsits. I què som al cap i a la fi? titelles que depenen dels fils de la vida? Essers invisibles en un univers d'angoixa? O víctimes dels nostres propis actes? Necessitem, potser, un llibre d'instruccions al nàixer?

Però, així i tot, arribarà un altre dia en el que el sol torne a lluir.